Quina mandra!

Com m'ha costat desenganxar-me dels llençols avui! A primera hora no havia de fer res, i quan m'he despertat he sentit que plovia. Quan plou, o és un dia d'aquells que intueixes que fa mal temps, em fa molta mandra aixecar-me. S'hi està tan bé al llit! Doncs com que plovia amb ganes de seguida ho he sentit i he pensat que com que no havia d'anar enlloc tan aviat... m'he quedat al llit.
Aquella veueta interior que moltes vegades parla quan hauria de callar m'anava dient: "Aixeca'. T'hauries d0aixecar. Tens coses a fer. No tens perdó de Déu, a aquestes hores i sense fer res..." Pero he posat en marxa un pla infalible. Quan al cap de mitja hora m'he tornat a despertar la veueta ja no deia res. Ja! 1-0! Pero és clar, de seguida ha tornat... :( M'he destapat... i m'he tornat a tapar! Així 3 o 4 vegades. Jo ja volia aixecar-me, pero alguna força invisible, intangible, inaudible, indetot feia pressió perquè no ho pogués fer.
Al final la meva capacitat de concentració contra les forces malévoles (o no) ha aconseguit que em pugués aixecar i començar el dia!

Per cert, encara plou. Per si de cas no faré la migdiada :P